divendres, 30 de setembre de 2016

L'estiu que em vaig trobar les arrels



No he sabut la importància de les arrels d'un mateix fins aquest estiu. Feia 10 anys que no gaudia de dos mesos de vacances. Haver entrat en la roda de l'escola pública m'ho ha permès, i aquest mes que fa que espero que alguna escola m'ofereixi una plaça per poder seguir treballant, m'ha permès pensar en el meu estiu i poder posar paraules al que he viscut.

He passat la major part del temps al poble. Al meu poble, a Castellserà. Un petit poblet de l'Urgell que mai m'havia sentit tan propi com ara.
Des de casa nostra he pogut respirar cada dia les sortides del sol. Aquell sol de ponent que a quarts de 10 ja et fa notar cremor a la pell. El mateix sol que munta un espectacle al cel cada vespre, abans d'acomiadar el dia. Cada dia que he estat allà, a primera fila, m'he regalat aquests moments, només a mi.

Feia molt temps, massa, que no hi passava més de dues nits, a casa, a la Pallera. Massa anys sense conviure amb la mare, no sabia quant ho necessitava. Vam deixar de viure juntes quan jo era una adolescent i l'etapa no em permetia gaudir-la. Ara hem conviscut compartint projectes, copes de vi i records que hem pogut nombrar amb somriures als llavis.

Mai havia viscut amb les meves germanes petites. Les he anat gaudint i seguint de cap de setmana en cap de setmana, els últims anys de mes en mes. I trobar-les, descobrir-les i conèixer-les aquest estiu ha estat un regal immens. M'he donat permís per plorar els dies que m'he perdut i una vegada les llàgrimes s'han eixugat, les he pogut mirar, tocar, sentir i esprémer al màxim. Aquest estiu m'ha donat imatges que, quan siguin més grans, seran records preciosos que podrem compartir.

He descobert una família que es desviu per tirar endavant. Una Tribu que no deixa ningú enrere, un petit paradís on tothom es cuida. I he pogut trobar el meu lloc, un lloc que potser ja tenia, però que no havia descobert i del que no em vull desenganxar.

Sopars a la fresca amb sobretaules eternes, sopars que mai havia gaudit tant, que han recollit presentacions i gent nova, que han estat testimonis de converses intenses, que han arrencat llàgrimes i somriures escandalosos.

Matins a l'hort que m'han deixat pensar en mi. Que m'han fet descobrir l'olor dels tomàquets que tantes vegades he collit, que m'han deixat comptar quants conills inunden el camp d'alfals mentre rego les síndries. Matins que m'han fet sentir les mans de tant fer forats i foradets amb l'aixolet, amb el pic i la pala. Matins que m'han fet descobrir que sóc capaç de més del que em pensava, que només cal tenir-ne ganes!

Nits emblemàtiques on he descobert un cel immens que no recordava, on he pogut compartir amb mantes i coixins records d'infantesa. Nits que m'han fet més forta i més valenta.
La Festa Major del poble. Recordo alguna festa, algun concert puntual, sempre dins del poliesportiu, sempre acompanyada del meu tiet, el Jordi. Aquest any, ni tiet, ni els amics amb els qui surto, ningú. I en canvi una necessitat inexplicable de ser-hi. I només una nit i tants regals! Poder retrobar-me amb els pocs qui havia compartit hores de joc sent molt petita i poder compartir somriures, moviments de maluc i glops de Festa Major. Retrobar amics del tiet que m'havien acollit en les nits de concerts mentre jo no era conscient que aquelles nits em descobririen la música que encara avui m'acompanya en els moments més importants. I descobrir gent maquíssima que no sabies ni com es deien!

Tots aquests moments descrits, tots els records que he recuperat, tot el temps que he passat sola i acompanyada m'han ajudat a emmirallar-me, a descobrir una mica més d'on vinc i a entendre cap a on vull anar. Dos mesos que m'han retornat un poble, una família i uns amics.




...I en mig de la nit, t'envolta la plaça.
Tot és com ahir, aquí el temps no passa.
En mig de la nit, t'envolta la plaça,
com quan érem petits, com quan érem petits; quedat avui a casa.

Que potser demà no ens podem trobar,
balla aquesta nit el que ballaríem sempre.
Que potser demà no podem ballar,
queda't aquí amb mi com si et quedessis per sempre...



diumenge, 10 d’abril de 2016

RIGIDESA... Una etapa, una temporada.


Bon dia, són les 9h, segur que el cap de setmana ha estat fantàstic. Ara jugarem amb aquests tres materials que hem preparat. Farem un joc tranquil. No és important si veniu carregats d’energia, ara toca un joc tranquil.

Mentre jugueu, alguns treballareu, ja us anirem cridant. Disculpeu-nos si hem d’interrompre el vostre joc. La feina és important i amb 3 anys ho hauríeu de començar a veure.

Sento un crit. Els ha fet callar a tots, la meva mirada demana disculpes per ella.. No hi puc fer més, estic de pas... Em sap greu, de debó...

Hem fet un munt de feina! Recolliu les joguines, ja no les necessitem. És important que posem el cul a la rotllana, just a la línea que hi ha  dibuixada al terra. Vosaltres ja sabeu que no podeu estar junts, feu massa xivarri. Esmorzarem plegats asseguts a terra. Què esteu a la platja? Doncs no us estireu al terra.

Després d’esmorzar, recordeu que mirem contes. Tranquils, els contes es miren tranquil·lament.
Sortim al pati, les escales es pugen en silenci, sense córrer. Fins dijous no toca psicomotricitat, ja sabeu que allà si que podeu saltar, a les escales no.

El pati és molt gran, tan se val que només hi hagi 10 pilotes i un munt de formigó, un a una punta i l’altre a l’altra. Cada dia us heu de discutir per jugar amb les dues capses de pilotes que hi ha? Sou 75 nens i nenes, no pot ser que cada dia vulguis tu la capsa...


Treballarem una mica més i mentrestant jugarem amb trens i amb la cuineta. Les taronges no són pilotes, les vies del tren no són espases, ara no podem fer servir les rampes per als cotxes, no ho veus que estem jugant amb trens?

A dinar. Pleguem joguines. Fins que no recollim no marxem.. Què feu que crideu tant? Tanqueu els armaris, estem esperant que els dos de sempre recullin la classe, mentrestant, tothom quiet.
A dinar i a dormir.


Bona tarda, són les 15h. No entenc com podeu tenir tanta energia. Per relaxar-nos farem trencaclosques i jugarem amb animals. No podem pintar, a la taula hi ha trencaclosques. No podem posar música, música toca els dimecres.  Ara animals i trencaclosques...

Recollim! Gràcies, altra vegada als mateixos que han recollit abans.  Ara toca rotllana, al terra. El cul al terra, no els genolls, el cul! Ara vindran les famílies. Mentre jo estic a la porta tothom ha de deixar el cul al terra.

Que vagin bé les activitats extraescolars. Espero que algú pugui anar al parc, a córrer! O que algú pugui ballar, o nedar, o saltar o gaudir del dia! Demà tampoc us podré escoltar a cadascun de vosaltres, tampoc podré donar resposta a totes les vostres necessitats... la vida és dura, això ho diuen molt per aquí..

Em fa gràcia quan les autoritats diuen que a les escoles estem educant per aconseguir persones autònomes, amb esperit crític, ciutadans actius i lliures, generosos, coherents... Així no es pot, us ho asseguro...


Sort que de tant en tant trobo  mirades diferents, escoles que comencen a replantejar-s’ho tot. Esperança, se’n diu esperança i lluita pel canvi! Podrem! Podré!

diumenge, 30 d’agost de 2015

En marxa!

Dijous gairebé eren les 8:30 i ja començàvem a veure’ns des de la distància, petits grups que ja feia alguns minuts que s’abraçaven.  Corredisses i salts per fer abraçades intenses, petons entre galtes amb regust a platja.

Ens afalaguem, ens donem la benvinguda, estem contentes de trobar-nos. Altra vegada. Contentes d’engegar de nou.  Contentes de tornar a compartir hores.
Comentem anècdotes ràpides, riem, ens tornem a abraçar i a somriure.

Només ha passat un mes. Però és que el mes d’agost és tan fantàstic i aquí és tot tan intens.

Entrem i saludem altra vegada, més abraçades, més petons i rialles. Ara sota uns quants ulls nous, nerviosos, joves i engrescats. No saben que acabarem el curs i ens estimarem tant… No saben que ens necessitarem, que serem els millors aliats, el millor equip.

Ens presentem, des de la distancia. No els volem espantar, és el primer dia.

Segueix entrant un rajolí de gent per la porta, seguim saludant, ens expliquem els millors moments de l’estiu mentre esperem. Ens expliquem les últimes històries dels últims dies de juliol. Ens morim de riure!

Encenem ordinadors, obrim llibretes, ja fa estona que no portem sabates i el carrer torna a semblar el de sempre, gent amunt i avall, claus que obren i tanquen, carpetes, més somriures.

Descobrim amb ulls nous els espais de sempre i deixem que ens envaeixin les noves idees, els nous projectes, nous colors, nova distribució…
Remenem caixes, endrecem en armaris nous, escrivim notes a les llibretes, que res no ens marxi d’aquest cap que funciona amb aires refrescants d’estiu.

Ens fem visites i tornem a somriure, ens aturem i tornem als debats dels últims dies. Pensem, repensem, replantegem… sentim altra vegada la quotidianitat.
Música improvisada mentre revisem instruments, sorpreses.

Les escales, el dinar, les converses, ens seguim posant al dia. Ja tenim tantes ganes de veure’ls.

Ens retrobem tots, descalços, més tranquils, ampolles d’aigua, ens tornem a presentar i sentim la benvinguda. Ara si. Això ja és oficial. Tot ha d’estar a punt per dijous que ve. Dijous comença l’aventura. Dijous arriben.


Ja tenim les llistes, ja sabem com es diuen. Ens ballen els ulls mirant dates de naixement, comptant, i imaginant que aquest curs tornarà a ser el millor!

dimarts, 31 de març de 2015

M’enamoren els nadons!

He tingut el blog un pèl oblidat aquests últims mesos… i és que la feina no és sempre previsible.
El fet és que torno a estar activa en aquesta xarxa i amb un munt de ganes de compartir les observacions que he fet aquests últims tres mesos.
Aquest post l’escric sobre el que ha estat més impactant per mi. Sobre el gran descobriment que he fet i que els menuts de l’aula m’han deixat fer.

Aquest últims mesos s’han incorporat a grup dos nadons. Una bebè de 9 mesos i un bebè de 7. Fins ara, mai havia tingut nadons tan petits al grup, només n’havia pogut gaudir  en una Escola Bressol on vaig poder treballar uns mesos fent d’educadora de suport fa un parell d’anys.
Enguany se’m presentaba tot un repte. Un repte que anava acompanyat d’emoció, d’alegria, de por i de nervis. Els dies abans de rebre’ls a l’aula, tan a l’un com a l’altre, recordava les paraules del meu pare quan li vaig dir que volia ser mestra d’Educació Infantil: “Segur que és una feina preciosa, però ja saps la gran responsabilitat que tindràs?”. I si fins ara havia assumit aquesta gran responsabilitat amb respecte i amb decisió, ara no sabia ben bé com ho assumia.
Recordo que no va ser fins el dia de les entrevistes, quan els vaig conèixer, que no vaig tornar a sentir-me segura de que podía fer-ho  i que ho faria bé si estaba segura de mi mateixa.

Així doncs han passat tres mesos des que va començar la menudeta del grup i un i mig des que va començar el més petit i puc dir que està sent una experiencia fascinant de la meva vida com a mestra i com a persona.

En aquests tres mesos, gràcies a les formacions de La Tribu i a la formació de Joc i Moviment Lliure de Rosa sensat m’he obligat a observar-los amb deteniment per poder documentar el que passa dia a dia amb aquestes baldufes.
En aquestes observacions he pogut millorar el material que els ofereixo, he pogut preguntar i contrastar opinions sobre l’espai de moviment lliure que els oferim, he pogut donar-me permís per dedicar estones a mirar-los i observar-los, he pogut millorar en cada petit detall, en com els oferim el menjar, en com els canviem els bolquers, en com els donem la benvinguda, en com els acomiadem, en com els acompanyem a dormir, quin és el rol dels adults que els acompanyem, com n’és d’important la confiança que dipositem en ells…

També he après del contacte amb les famílies quan tenen nadons tan petits que confíen a la Llar d’Infants.  Aquest és un contacte molt dòcil, molt suau i amb molt de respecte. Molt dolç i que ens ajuda, a mestres i educadores, a entendre quant difícil ha de ser aquesta separació, quanta confiança hi ha dipositada en nosaltres, quant dret tenen a exigir i a demanar perquè aquesta societat no està preparada perquè neixin nadons i ens fan triar entre vida laboral o veure crèixer i acompanyar als infants.

He pogut dedicar-me als moments compartits amb el grup. He pogut veure que són moments màgics i plens de cura i de sorpresa per als més grans, de respecte i  d’aprenentatge pels qui no han conviscut amb cap bebè. D’algun ensurt i d’unes rialles immenses quan els menuts són conscients de l’amor dels companys més grans.

Veure els canvis a passa de gegant que fan cada dia és un luxe. Sóc afortunada de veure com aprenen a girar-se tot sols, com aprenen a gatejar, com canvien els seus gustos en el menjar, com evoluciona la vida que donen als objectes que oferim per jugar, com augmenta la curiositat per l’entorn que els envolta, com l’expressió no és la mateixa ara que al principi, com es comuniquen amb nosaltres, com la paciència que tenen va en augment, com reconeixen als seus companys… en definitiva, com creixen!!!

Quin gust i quin plaer gaudir de tot això!






diumenge, 4 de gener de 2015

Carta als nens i nenes que aquest any no han estat bons (O si...)


Nens i nenes, sou el col·lectiu més vulnerable de la societat perquè el món dels adults us tracta com si fóssiu éssers sense veu, ni drets, ni ulls, ni orelles, ni sentiments... Aquests dies que envolten les festes de Nadal són dels més màgics que viureu mai però en pagueu un preu força alt.

Fa setmanes que sabeu que s’acosten aquestes dates perquè no pareu de sentir les frases maleïdes: - “t’has de portar bé que si no els Reis et deixaran carbó aquest any”, “Ves amb compte amb el que fas que els Reis tot ho veuen”, “Si et portes malament, el Tió (que ronda per casa des de fa dies), no cagarà res de bo”... Quina angoixa!

No en feu cas, feu orelles sordes, de debò. Intenteu que aquestes paraules no us afectin. No entenc com sou capaços de suportar aquesta pressió. Cap de nosaltres (Adults) tolerem aquestes pressions, i si ho fem, ho denunciem perquè es tracta de mobbing o de violència emocional i verbal... De debò que no hi ha cap persona que m’estimi que m’amenaci o em faci aquest tipus de xantatge i no entenc com pot ser que us ho diguin a vosaltres, menuts.

Sabeu? Tots vosaltres sou bons! Us ho prometo! El que passa és que sovint els adults som uns egoistes i ens costa una barbaritat dedicar un temps valuós a acompanyar-vos amb paciència en els vostres aprenentatges i en el vostre dia a dia i ens resulta més fàcil i més efectiu amenaçar-vos i apoderar-nos de la veu dels vostres personatges preferits. – Ai! Si sentissin les males llengües d’aquests adults!

Qualsevol adult sap que mossegar als altres no està bé perquè no els agrada, que  per solucionar un problema enlloc d’esbatussar-nos podem utilitzar les paraules que hem après, que enlloc de parlar cridant a l’autobús podem parlar més fluixet per no molestar a la resta... Cap adult té un comportament correcte perquè el Tió els cagui més mitjons el proper Nadal... ho fem perquè respectem als altres, perquè la societat funciona millor, perquè és més fàcil compartir la vida amb els demés.
Tot això ho esteu començant a veure vosaltres sols, hi ha adults que ho expliquen i que us acompanyen perquè un dia pugueu ser conscients que us comporteu el millor possible per vosaltres mateixos, sense esperar més o menys regals la nit de Reis. A ells els seguireu somiant!

També heu de saber que els Reis, el Tió, el Pare Noel i l’Angelet de les dents NO són espies!! Ells son generosos i us visiten de tant en tant per seguir donant ales a la vostra imaginació, la vostra fantasia i la vostra il·lusió.

Estic segura que ben aviat SSMM es pronunciaran i faran callar a tots aquests que no us deixen viure amb la tranquil·litat i la felicitat que aquestes dates mereixen!


Laura, 
corresponsal directa del departament pedagògic de SSMM



PD: De cara al proper Nadal procurarem treballar més amb els Patges Reials perquè deixin d’interessar-se pel vostre comportament (Tant els hi ha de fer si no us heu fet el llit cada dia!) i comencin a demanar-vos si heu estat el màxim de feliços!


PD2: Òbviament seguirem fent pedagogia amb els pares, mares, àvies, avis, padrins.... Espero que en pugueu veure les millores ben aviat!